dimarts, 17 d’octubre de 2017

700 curses al sarró... Gràcies, Priorat !!

Es corre entre vinyes la Marató del Priorat (Foto: Blanca de la Sotilla)
  Acabar la Marató del Priorat --la meva marató número 51-- ha estat una gran alegria. Es tractava de la meva cursa número 700 en poc més de 20 anys, i volia treure'm l'espineta del 2016 en què vaig haver de plegar al km 23 per culpa d'una torçada de turmell. Tot aconseguit. Molt content. La cursa ja la començo a tenir una mica pamadeta. Ja l'he feta 3 cops. Si bé la part final ha canviat una mica. En la primera edició, al 2014, en la qual va fer més calor de les 4 que s'han fet, el tram final de la carretera amb una rampa final esfereïdora, era duríssim. Des del 2015 ha estat canviat, cosa que s'agraeix.  El meu únic objectiu era mirar de millorar el registre del primer any: 5h 57m. No n'estava gaire segur d'aconseguir-ho perquè els entrenaments que faig són generalment curtets i no acumulo molts quilòmetres. Una tirada de 26 quilòmetres va ser l'entrenament més llarg que vaig fer. Però com diu l'Arcadi "el fons ja el tenim", i em vaig fiar d'això. No cal matxacar-se a fer quilòmetres i quilòmetres quan el que vols és acabar la cursa i ser capaç de continuar fent maratons més enllà dels 70 anys. Aquesta és la meva aspiració. I no més.
Arribada a meta !!! (Foto: Novotiming)
   Vaig sortir tranquil, com sempre, diposat a fer la meva cursa sense preocupar-me de gaire res més. Només de no ensopegar i, sobretot, de no perdre de vista les marques que magníficament bé sempre posa l'organització. Un 10 ! No vaig notar molèsties especials tret de les plantes dels peus després de trepitjar hores i hores pedres i més pedres. Vaig tenir la sensació de no ser capaç de trotar tantes estones com en la primera edició, i de caminar més, però el cas és que el cronòmetre em va marcar al final unes per a mí més que bones 5 hores 45 minuts i 46 segons, superant de llarg les 5h 57m del primer any, però lluny de les 5h 11m del 2015. Però aleshores la cursa era sensiblement curta. Pràcticament 2 quilòmetres menys.
Sortint de l'últim avituallament. Qm 37 (Foto: Blanca de la Sotilla)
  Un cop a meta, l'arròs no hi va faltar, com sempre !! Un gran avituallament final, sens dubte ! I els organitzadors van regalar-me un magnífic pastís amb un 700 en espelmes per celebrar la meva cursa número 700. Un detallàs !!
   L'any vinent espero poder tornar-hi, si bé es

Negociant els corriols. Cal estar atent (Foto: Blanca de la Sotilla)


probable que la marató no es faci; tan sols la mitja. En qualsevol cas, val la pena anar a córrer al Priorat. Els vins, ja ho sabeu, no hi falten en els avituallaments. Un autèntic luxe.
Quin detall, el pastís. Moltes gràcies ! (Foto: Rafa Pérez)
 

diumenge, 8 d’octubre de 2017

A una cursa de les 700!!



     No coneixia la Cursa Marrameu de Gelida. La vaig trobar per internet i era just el que buscava a una setmana de fer la Marató del Priorat: una cursa de muntanya, que no fos massa llarga (15 Qm), però que em permetés estar una bona estona trotant, per tal de fer un últim entrenament de cara al Priorat. A més, ha estat la meva cursa número 699. Per tant, si tot va bé i no em passa com l'any passat, a la Marató del Priorat faré la meva cursa número 700 i la marató número 51. Com que divendres vaig fer una sessió de 2h 45m, i avui he trigat 1h 49m i 54s en completar els 15 quilòmetres, crec que ha estat una bona posada apunt per a diumenge que ve. La Cursa Marrameu passa per uns paratges realment molt macos. Té una pujada amb molta pedra que, més que una pujada, és una paret. Sort que ja m'havien avisat. Impossible córrer per aquell pendent, almenys per a mi. Era qüestió de prendre-se-la amb calma. Eren ben bé 2 quilòmetres de pendent. L'he fet xerrant amb un altre corredor, de 55 anys, per tant era de la meva categoria. Quan l'hem completada i hem iniciat el descens, el meu company de pujada ràpidament m'ha deixat. A la meta m'ha tret, finalment, 6 minuts i ha quedat segon de la categoria. Jo no he entrat al podi, però no sé si he quadt quart o més endarrera. Ja sabeu que les baixades a les curses de muntanya són el meu gran taló d'Aquil·les. Em fa molta por caure i fer-me mal i les faig molt a poc a poc. A més de la cursa de 15 quilòmetres s'hi feia una de 8,5 quilòmetres i una marxa popular. Els corredors no arribavem als 100 entre les dues curses, diria. Pocs però ben avinguts... La cursa tenia tots els serveis, fins i tot massatge. Inevitablement he acabat fent la cursa absolutament sol. És molt important que les marques --eren cintes-- estiguin molt ben posades. I ho estaven. Bona feina dels organitzadors. Només he trobat a faltar una marca ja a la tornada a Gelida, dins del casc urbà. He preguntat on era el camp de futbol, que era d'on haviem sortit, i cap problema.
Al castell de Gelida,  a la part final de la cursa. Montserrat, al fons
  En resum, una bona experiència, avui, que per poc que pugui, repetiré. A més m'han dit que la gran pujadota igual l'eliminen...
 

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Trail Nocturn a Vallirana... i referèndum !!

Poc abans de la Nit del Mussol a Vallirana
No és el meu tipus de cursa predilecte, una de muntanya i menys encara si la faig de nit. Vaig tenir una experiència a la Burriac Atac al 2014. Entenc que hi hagi molta gent a qui li agradi el risc, però jo ja sóc gran i la muntanya em fa por. I de nit... Ho trobo perillós. En aquesta ocasió, però, m'anava molt bé córrer el Trail Nocturn d'El Mussol de Vallirana per vàries raons. Primer, al ser muntanya, m'interessava de cara a la preparació per a la Marató del Priorat del 15 d'octubre. Segon, al no ser massa distància --l0 Qm-- podria ser un bon entrenament. I tercer, perquè em permetia seguir aspirant a quadrar la cursa número 700 amb la Marató del Priorat. Ara ja sumo 698 curses fetes des del 21 de setembre del 1997. Diumenge 8 faré la del Marrameu, també de muntanya, però aleshores serà de dia. De la cursa de Vallirana el més impactant, per a mi sens dubte, el primer quilòmetre i on hi ha uns pendents per carrers costeruts "realment espectaculars" com diria en Jaume Rius, excompany meu a TV3, ja jubilat. La resta, el normal de muntanya: pujades molt notables, baixades tècniques,... el previsible. Amb la foscor trobo que es fa molt més complicat. En aquest tipus de curses sempre m'admiro de no trobar-me corredors que se l'han fumut de lloros per ser massa agosarats en els descensos...
  Com sempre a les curses de muntanya, vaig anar fent sense preocupar-me pel temps que hi invertiria en completar-la. La màxima prioritat era arribar sà i estalvi. Ho vaig aconseguir en 1 hora i 24 minuts i 49 segons. Temps més que correcte per a mi, tenint en compte que la cursa superava els 10 Qm i les dificultats en forma d'ascensos i descensos molt notables.
  La pròxima cita, la Cursa Marrameu, de muntanya com deia, diumenge 15 d'octubre. Seran 15 quilòmetres.
Votant al Referèndum de l'1-0 del 2017
 No vull deixar de dir que l'1 d'octubre vaig tenir l'honor de presidir una mesa electoral en el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Va ser una experiència inoblidable, amb el neguit de pensar tot el dia que en qualsevol moment podria venir la Guàrdia Civil o la Policia a endur-se les urnes. Per sort, no van venir en tot el dia. Va ser un dia de solidaritat, de democràcia i de país. Un dia històric. 
 


Vaig fer de president de mesa al Referèndum de l'1-0

dimarts, 26 de setembre de 2017

He tornat a Horta


   Ha estat la tercera vegada. El tercer cop que corria el 5 Qm de la cursa Nick Horta. Una cursa que ja ha arribat als 8 anys de vida. Va nèixer amb l'únic objectiu de ser una prova solidària. L'alma mater de la cursa és la Maria José Moscoso. Una atleta a la que ni tan sols un trasplantament l'ha fet deixar la seva gran afició: l'atletisme. Fins el punt que aquest passat mes de juny va quedar campiona mundial, als Jocs Mundials que es van fer a Màlaga, exclusivament per a esportistes transplantats. Es va endur unes quantes medalles en diverses proves atlètiques !!.
En ple esforç (Foto facilitada per Gabriel Miquel)
  Abans havia corregut la cursa Nick Horta al 2012, fent un registre de 21m i 15s i també al 2014. Aleshores vaig trigar un minut més, exactament.
   La cursa no te la regalen. Vull dir que és dura perquè es puja i baixa de manera gairebé constant. La primera part, fins el Qm 3,5 aproximadament, tendeix a pujar notablement, mentre que l'últim quilòmetre i mig és més de baixada. En qualsevol cas, recorregut exigent. Em vaig trobar força bé, però vaig ser conscient de seguida que em costaria baixar dels 23 minuts. La llebre de 4,30m/Qm (22m 30s de temps objectiu) la tenia uns metres per davant, però no aconseguia enllaçar amb ella. Finalment, en una baixada, ja ben avançada la cursa, la vaig poder fins i tot superar. Aquest esforç va tenir premi perquè vaig poder acabar en 22m i 24s, just per davant de la llebre amb un promig de 4,28m/Qm. O sigui, dintre de les circumstàncies, content.
  El pròxim cap de setmana no correré cap cursa. El dia 1 d'octubre tinc una cita... amb les urnes !  


divendres, 22 de setembre de 2017

Un altre cop a l'Ametlla de Merola i... 20 anys de curses !!

Corrent pels carrers de la Colònia (Foto: organització)
Diumenge vaig córrer una vegada més --i ja en van 14-- el  Cross de l'Ametlla de Merola. Cursa molt especial per a mi, no només perquè és la cursa de la vila natal de l'Arcadi, sinó perquè l'he feta un munt de vegades i també perquè la primera entrada d'aquest blog el vaig iniciar amb una foto feta en aquesta cursa, precisament. I ja ha plogut una mica...! Gairebé 9 anys.

Apurant a la recta de meta per baixar dels 48m. (Foto: Cristina Fábregas)
   Fa uns pocs anys van decidir canviar la direcció del circuit. Jo penso que així l'han endurit, perquè queda una pujada molt dura que es fa especialment durísima en la segona volta quan estàs més cansat, evidentment, però en fi...
   El meu objectiu aquest any era simplement fer-ho millor que al 2016, en què vaig baixar dels 50 minuts per 14 segons. Vaig passar el 5.000 en 24,01; per tant em veia en condicions de baixar fins i tot dels 48 minuts. Vaig suar de valent però al final vaig quedar content perquè fins i tot vaig baixar dels 48m, aconseguint 47m i 56s. Per tant, la segona volta més ràpida. Si no et cremes molt en la primera volta, es pot millorar en la segona, ja que corres amb més espai que no pas en la primera. 23m 55s va ser el parcial de la 2a volta.
     I un aniversari: dimecres va complir-se exactament el 20è aniversari de la meva primera cursa. La de la Mercè, a Barcelona, feta el 21 de setembre del 1997. De d'aleshores, he corregut 695 curses més. Qui m'ho hauria de dir quan vaig començar...!

divendres, 15 de setembre de 2017

A la Diada sempre s'ha de córrer...

Primera volta a Bellaterra (Foto: La Sansi)
És un dia molt assenyalat, la Diada. I com a tal, sempre procuro fer alguna cursa. Repassant les meves estadístiques, però, veig que des del 2005 he faltat a la cita de l'11 de setembre al 2007, al 2012, 2013 i al 2014. Segur que era perquè treballava. Al 2010, en canvi, vaig córrer dues curses l'11 de setembre.
Resumint la cosa és així:

11/9/2005 Ametlla de Merola   10 Qm      44m 44s
11/9/2006 Mataró                      10 Qm      39m 59s
11/9/2008 Viladecans                10 Qm      42m 06s
11/9/2009 Viladecans                10 Qm      46m 23s
11/9/2010 S. Coloma Cervelló   4,67 Qm  20m 02s
11/9/2010 Castellar del Vallès    5,81 Qm  24m 16s
11/9/2011 Bellaterra                   5 Qm       21m 18s
11/9/2015 Bellaterra                   5 Qm       23m 17s
11/9/2016 Ametlla de Merola    10 Qm      49m 46s
11/9/2017 Bellaterra                   10 Qm      47m 49s

En ple esforç a Bellaterra (Foto: La Sansi)
Com es pot veure, aquest any he corregut a Bellaterra, la Sansi, que incorporava per primer cop la modalitat de 10 Qm. Dues voltes,doncs, al circuit. Un circuit dur, molt trencacames, que m'ha deixat satisfet perquè he baixat dels 48 minuts. He acabat el 5è de la categoria. Hi havia 21 corredors de la meva franja d'edat. Ha estat la meva cursa número 695.
Tant el Manuel Martínez, com el Jaume Terés em van guanyar. (Foto: La Sansi)
No sabia massa ben bé com em trobaria. El dia anterior a la cursa no vaig córrer gens perquè treballava. Diria que aquest fet va fer que em trobés força bé a Bellaterra. La primera volta la vaig passar en més de 24 minuts, un registre que em va sorprendre, ja que tenia la sensació d'haver anat més ràpid que el què em marcava el crono, però en fi... Vaig pensar immediatament que baixar dels 48 minuts era pràcticament impossible. Però per a la meva sorpresa vaig aconseguir-ho ! El circuit té una part de caminet molt maco, però la major part és asfalt.
Diumenge 17, toca la cursa de l'Arcadi (Foto: La Sansi)
  Aquest pròxim diumenge correré el Cross de l'Ametlla de Merola, molt clàssica. 10 Qm. És la cursa de l'Arcadi. No hi puc faltar !

diumenge, 3 de setembre de 2017

Dues estrenes

A l'últim cap de setmana de vacances he fet dues curses que mai no havia corregut abans. Dissabte vaig fer els 5 Qm de Festa Major de Santa Perpètua de Mogoda. De fet, no era la primera vegada que corria en aquest població. Ja ho havia fet al 2009, aleshores en una cursa de 10 Qm. que em va agradar molt. Desconec si encara es fa.
Entrant a meta a Santa Perpètua, per davant d'Andrea Carroggio  (Foto: M. Majoral) 


Martí Bolló, sempre en el cor (Foto: M. Majoral)
La cursa de Festa Major de Santa Perpètua es corre, bàsicament, pel Parc Central. Una meravella. Un espai molt gran, pel qual es pot córrer de manera molt agradable. Després de l'escalfament, vaig sortir bastant endarrera. En total vam acabar la cursa 176 corredors. Poquets. Però aquesta crec que és ja una tendència de totes les curses que es fan a Catalunya. Hi ha tanta oferta, que el número d'inscripcions se'n ressent, ja que no hi ha tants corredors per a tantes curses... Però aquest és un altre tema.

 De seguida em vaig adonar que anava bastant ràpid. Almenys és la impressió que vaig tenir. Al ser pocs i haver categories cada 5 anys, vaig pensar que igual "pillava". Poc abans de l'única pujada notable de tot el recorregut, vaig aconseguir superar un atleta que, pel seu aspecte,  podia ser de la meva categoria. Es va posar darrera meu i no va ser fins pràcticament l'últim quilòmetre que no vaig aconseguir desempellagar-me'n. Vaig tenir encara esma per superar poc abans de la meta, la quarta noia, Andrea Carroggio Díaz-Plaja, que va entrar un segon darrera meu. Just abans, havia entrat la tercera noia, Maria Isabel Íñiguez. Tot i que va fer 4 segons menys que jo de temps oficial (21,22 i jo 21,26) en temps real la vaig superar (21,20, ella; 21,19, jo). O sigui que content. A més el registre de 21,19 suposa millor marca del 2017 en 5.000. Per estar satisfet. El cert, però, és que quan vaig comprovar el GPS, aquest em marcava 4,38 Qm. Distància curtíssima   Això voldria dir que havia fet el recorregut a un ritme de 4,52 ?? Tampoc seria tant lent. Ja dic que em vaig notar força ràpid. La veritat és que no sé què va passar amb la distància. Al final vaig optar per donar-la per bona. Si els organitzadors diuen que són 5 Qm, doncs 5 Qm. I la marca, al sarró!
A Santa Perpètua, fa 8 anys, ja

 Fnalment vaig quedar segon de la categoria d'edat --de 55 a 60 anys-- en la qual hi havia 10 corredors. Només hi havia trofeu pel primer, així que em vaig quedar sense "pillar" res... El primer de la categoria em va treure 1 minut. Per tant, no vaig tenir opció.

A Sant Llorenç d'Hortons 

  I diumenge, estrena a la cursa de muntanya de Sant Llorenç d'Hortons. La cursa entre vinyes. Com deia, tampoc no l'havia feta mai. M'ha agradat. Pensava que seria més dura, però el cert és que després de les pujades de la primera meitat de la cursa, que és de 10 Qm, el recorregut tendeix a baixar --amb alguna altra pujadeta, això sí-- i es pot córrer bastant. La Núria Rovira, que el dia anterior havia fet Matadepera (10 Qm) a molt bon ritme, també corria a Sant Llorenç. Només començar, ja he vist que no li podria disputar la cursa com en altres ocasions. A més com jo no havia escalfat gens ni mica, he preferit prendre-m'ho amb calma, sabent que la primera part de la cursa era la més dura. M'han passat pocs corredors i jo n'he passat força més, especialment a les baixades, cosa que m'ha agradat perquè com sabeu els seguidors del blog, sóc molt patata en els descensos de muntanya. És clar que avui no hi havia corriols i pràcticament tot era pista. Finalment he acabat en 51m i 49s. Exactament 1 minut i 40 segons després que la Núria, que ha fet 50,09. Gran cursa, la seva. No hi ha res com ser jove...;-) M'he retrobat amb dos vells coneguts que feia molt que no veia: El Tino Palencia i el Miguel Esteban, tots dos de Martorell. M'ha fet il·lusió trobar-me'ls.

He entrat el 115 de 257 acabats. No és per llançar coets, però ho dóno per bo de cara a la preparació de la Marató del Priorat del 15 d'octubre.








dimarts, 29 d’agost de 2017

Una de curta i una amb un final inesperat...

A la cursa de La Farga, a l'esprint amb en Josep Lluís Olivé (Foto: organització)
         Els corredors de fons preferim, habitualment, fer curses més o menys llargues. Aquest cap de setmana passat vaig fer dues curses. Dissabte, una de nova per a mi: la cursa de La Farga. És la cursa popular de la Festa Major de Sants. La distància: 2 quilòmetres. Molt curteta, però vaig voler fer-la pensant en una mena d'entrenament de velocitat, per agafar una mica de guspira, diguem-ne. Mai no havia fet una cursa d'aquesta distància, pero sí que he fet unes quantes milles. Es tractava de fer dues voltes a un circuit d'un quilòmetre. El vaig fer caminant, primer, per veure com era. Hi havia algun pendent, però poca cosa. A la sortida erem com un centenar de corredors. Carrers estrets amb pilones que feien témer per algun xoc. Sortosament, no va passar res. La sortida era en baixada i això fa que surtis molt ràpid. A la primera volta, just a poc de completar-la, en Josep Lluís Olivé, expert corredor de molts anys, em va passar com un llamp. Però no em va treure massa diferència. Un mica abans d'encarar el carrer d'Olzinelles, que té una pujada llarga i sostinguda, vaig recuperar-li la diferència i el vaig superar. En arribar al mateix punt on a la primera volta m'havia atacat, va tornar a fer-ho. Ja estava previngut, però. Vam arribar a la recta final, uns 80 metres fins a meta, en lleugera pujada, on ens haviem de jugar qui superava l'altra. Es preveia un esprint a tope ;-))) Però va durar poc. En Josep Lluís va renunciar de seguida a lluitar potser al veure que no em podria superar. Almenys és la impressió que vaig tenir. Altres vegades a mí m'ha passat. Començar un esprint i veure de seguida que el teu competidor és més fort que tú i renunciar a lluitar-hi per a no fer un esforç inútil. Vaig acabar en 8 minuts i 9 segons, que significa un ritme de 4m i 4s el quilòmetre. Suposant que el recorregut fóssin 2.000 metres i no menys, el crono em va deixar prou satisfet.

A Ripollet, saludant l'autora de la imatge (Foto: Wai-shan Tang Serradell)
     I diumenge vaig córrer a Ripollet, els 10 Km que s'hi fan cada any, també per festa major, l'últim diumenge d'agost. Dues voltes de 5 quilòmetres. Una cursa que he fet 7 cops en els últims 11 anys. El millor registre el vaig aconseguir al 2009, amb 43m i 31s. Generalment, però, me la prenia com una cursa amb la qual feia la reentréé de la temporada i sempre he fet registres sensiblement pitjors a la meva millor marca de l'any corresponent. Així, per exemple, al 2009, que com dic vaig fer 43,31, vaig acabar l'any amb una MMA de 40,34 O sigui 3 minuts més a Ripollet. Altres anys, com al 2012, per exemple, 45,36 a Ripollet i 41,34 de MMA, o sigui 4 minuts més. L'última vegada que havia corregut a Ripollet havia estat el 2013, amb un registre de 45,08. Tenint en compte la calor que normalment hi fa i la duresa del circuit, enguany no esperava cap marca excepcional. Com que ara uns 44m en un 10.000 és per a mí una gran marca --ara mateix tinc 44,11 de MM del 2017-- la meva aspiració era fer a Ripollet uns 47 minuts. Com sempre dic, cal saber on ets en cada moment de la teva vida atlètica per a no emportar-te grans decepcions. La primera gran pujada del circuit l'han canviat de carrer, intueixo que amb la intenció de fer-la una miqueta menys dura, cosa que s'agraeix. Al poc de la sortida em trobo a la Núria Salvat. Em diu que farà la primera volta lenta i que mirarà de fer la segona més ràpid. Jo em trobo bé i no dubto en mirar de fer una bona primera volta, però acabo fent-la en 23 minuts i 24 segons, justet per fer els 47 minuts que deia si doblava. No veia gaire clar aconseguir doblar, la veritat. A la segona volta, pensant en el què m'havia dit la Núria, que miraria de fer-la més ràpid el meu objectiu era que no m'atrapés. De tant en tant mirava furtivament endarrera a veure on era. No la vaig veure. Pensava que estava llunyet. Però poc abans de la pujada per arribar a la Rambla de Ripollet, on hi ha l'últim quilòmetre i mig de la cursa, la veig que m'està trepitjant els talons. Això em crea una mena de curtcircuit atlètic. Tant, que decideixo aturar-me en sec...! Lògicament, la Núria es sorprèn. Em diu "Què fas ?" I em sobrepassa. Reprenc la marxa corrent després d'escassament 3 o 4 segons aturat. La Núria m'agafa uns 70-80 metres. La Rambla, com deia, és un final de cursa llarg i dur amb algunes parts del carrer amb lleugera pujada. Intento motivar-me per acabar el més ràpid possible. Quina millor motivació que intentar atrapar-la ? Intento ser molt calculador. Penso en acostar-m'hi al màxim a ella i en els últims 70 metres jugar-me-la amb un esprint. Sé que serà molt difícil perquè acostar-me a la Núria requerirà un gran esforç extra que després podria pagar a l'esprint --si arribava a produïr-se, és clar !-- tenint en compte, a més, que la Núria té una bona força terminal. Començo l'estratègia. En els trams on la Rambla puja una miqueta és on crec que puc acostar-m'hi. Els metres, però, se m'acaben, i els que li retallo són poquets. Segurament no podré atrapar-la de cap manera, penso, però no tinc la intenció de renunciar a intentar-ho. Quan falten uns 100-120 metres pel final, però, apareix un element distorsionador que tira per terra tota la meva estratègia ... ;-)) l'Andreu Ballbé, que havia fet la prova de 5 Qm, s'apropa a la Núria i li diu cridant: "Compte que el Bonastre et vol atrapar...!" I es posa a córrer al seu costat. La Núria canvia la marxa espectacularment i amb una llebre de luxe com l'Andreu, arriba a meta clarament per davant meu. Em treu al final 13 segons. La intromissió de l'Andreu va acabar impedint l'esprint que jo pretenia disputar amb la Núria. Instants després, tots tres comentàvem la jugada tot rient... Vaig acabar en 47 minuts i 32 segons, el pitjor registre fet mai a Ripollet, cosa que ja sabia que seria així. Només em va quedar una espineta clavada de la meva actuació: haver-me aturat.
  El cap de setmana que vé faré dues curses que no he fet mai. Dissabte, els 5 Qm de Santa Perpètua de Mogoda, i diumenge, els 10 Qm de Sant Llorenç d'Hortons. Cursa de muntanya, aquesta última, entre vinyes, que em servirà de preparació per a la Marató del Priorat del 15 d'octubre











  
  

dilluns, 21 d’agost de 2017

Per fi milloro a Castellbisbal !!!!

Somrient abans de començar
La Cursa de Festa Major de Castellbisbal és una de les que tenia travessada des de sempre. No pas perquè no sigui una bona cursa, magnífica, diria, sinó perquè sempre que l'havia feta, mai no havia aconseguit millorar el crono. Sempre empitjorant-lo. I me'n feia creus. Els seguidors d'aquest blog igual ja coneixeu la història. Des que la vaig fer per primera vegada al 1999 (24m 15s) fins l'any passat (29m 39s) l'havia fet 7 cops. I, com dic, sempre empitjorant els registres. És una cursa curta --6,2 Qm-- però dura per la calor, però, sobretot, pel perfil, amb pujades llargues i costerudes, dues d'elles especialment. La més suau de les tres pujades que té, és al final. Tot plegat fa que sigui un autèntic repte, especialment en una època de l'any en què la majoria de corredors estem amb poc entrenament a les cames. Aquest any he coincidit amb la meva rival últimament, la Nuria Salvat. Vam escalfar plegats. A la sortida ella va sortir espiritada. Estava convençut que la perdria de vista i que em tornaria a batre. Però en aquesta ocasió vaig observar que no m'agafava més de 10 segons d'avantatge. Poquet a poquet m'hi vaig anar acostant i al descens de la segona pujada, cap el quilòmetre 5, més o menys, la vaig atrapar. Pensava que seria definitiu per superar-la aquesta vegada, però en una penúltima pujada --just on s'havia donat la sortida, en direcció oposada-- em va tornar a enganxar. Segurament l'esforç li va passar factura, donat que en l'última pujada ja no em va poder seguir. En aquell últim ascens vaig motivar-me intentant superar la que seria segona classificada femenina, Sandra Sancho. La vaig superar a meta per un segon ! Va ser una bona lluita per acabar la cursa. La Núria Salvat va entrar tercera, 21 segons darrera meu. El millor, però, per a mí, va ser el crono: 28m i 19s !!! Per fi millorava a Castellbisbal. Un minut i 20 segons millor que fa un any !! Espectacular ! Acostant-me al registre de fa 7 anys (28,03). Aviam si serà un bon presagi per aquesta temporada !
Una mica darrera meu, la Sandra Sancho (Foto: Francesc Polonio)
  A la tarda vaig acostar-me a les Rambles. Els altars de flors, espelmes, missatges i records per a les víctimes de l'atemptat de Barcelona del 17 d'agost, impressionen. Et deixen sense paraules i el cor encongit. Un dels morts, en Xavier, era un nen de 3 anys de Rubí.

Les Rambles. Impressionant



dimarts, 15 d’agost de 2017

Ja tocava córrer a Manlleu !!

A la Plaça de Fra Bernadí de Manlleu, on hi havia la sortida i la meta
La cursa de Festa Major de Manlleu ha complert enguany 40 edicions. En són moltíssimes. Feia anys que la tenia entre cella i cella. Al ser sempre el 15 d'agost, sovint estava fora de vacances i no hi podia anar. Aquest any sí que ha estat possible. Em vaig inscriure amb prou antel·lació. Tanta que quan la vaig formalitzar era tot just el 5è de la llista d'inscrits. I m'han donat el dorsal número 5. M'imagino, doncs, que s'assignaven per ordre estricte d'inscripció. Després d'escalfar una miqueta i de les curses infantils, hem sortit 231 corredors a fer un circuit molt planer amb un parell de pujades, tan sols. Hem anat cap el parc del riu Ter, on segurament hi havia la part més lenta del circuit, després de les dues pujades (la mateixa, que es fa dos cops). Dic part lenta perquè al ser la superfície d'una mena de grava petita, inevitablement rellisques una mica a cada passa, i això t'alenteix. A la part final d'aquesta zona, cap el Km 3, m'ha atrapat en Vicenç Solé. És incombustible. No l'he pogut seguir. De cap de les maneres. Poc abans d'arribar a la magnífica plaça de Fra Bernadí, he caçat l'atleta local Laura Soler. Feia estona que estava intentant atrapar-la. Quan pensava que la feina ja estava feta, ha fet un canvi espectacular, ja dins de la plaça, que m'ha deixat clavat. Quin esprint, mare meva !!  Al final he entrat en 22 minuts i 47 segons. El registre no és res de l'altre món --aspirava a baixar dels 22 minuts-- però el dóno per bo pel poc entrenament que porto, la calor, la grava petita i les dues pujades que hem fet. El Vicenç m'ha tret entre 5 i 10segons, aproximadament. La cursa m'ha agradat. Cursa de la vella escola, diria. Gratuïta, amb una aigua per refrescar-se a l'acabar, i res més. De fet, als corredors no ens fa falta res més per fer els què ens agrada, que és córrer. Al 2008 vaig córrer la cursa de Policies que es feia entre Manlleu i Vic. Eren 10 Km. Va ser el 25 de maig, un dia que va ploure moltíssim. Va guanyar la cursa el gran Carles Castillejo. Aquest pròxim diumenge, segurament correré la cursa de Festa Major de Castellbisbal. Aviam què tal se'm dona...

dimarts, 1 d’agost de 2017

Bagà: gran debut familiar

En Jordi, l'Arnau, la Núria, la Mònica i un servidor, després de la cursa de Bagà
Diumenge vaig córrer per primera vegada la Cursa Popular de Festa Major de Bagà. Cursa exigent per la pujada de la primera part, però agraïda per la baixada que té a la tornada cap a Bagà per la Via del Nicolau. En total, 8 quilòmetres. Just la setmana anterior havia reprès els meus entrenaments. Per tant, era evident que molt no podia demanar-me, en quant a registre. Pocs corredors a la sortida. Mirant la classificació, només van acabar la cursa 34 corredors; o sigui, la cursa amb menys participació que recordo, tret d'una a Can Mir, on visc, feta al 1998, on crec que amb prou feines erem una quinzena de corredors.

Suant la cansalada a la pujada

La Núria, també suant... Quina jabata !! 

L'Arnau a meta; com si no hagués fet cap esforç !

Cunyaaaaaaao...! Gran, Jordi !!

Amb el gest i la cara de felicitat, paga, la Núria ! Proud of you, sister !!
I aquí, què me'n dieu ? Amb la seva copa !!!
 
Cursa agradable i que serà recordada en els anals de món del córrer perquè va significar el debut de la meva germana Núria, del seu marit, Jordi i del fill d'ambdós, l'Arnau.Vam passar un cap de setmana plegats molt agradable. El dia abans de la cursa vam fer tot el recorregut caminant. Va ser perfecte, perquè al dia següent, en cursa, al fer-la corrent, va ser tot molt més ràpid. La Núria va trigar 1h i 4 minuts. Al ser tan poquets els participants, fins i tot li va tocar una copa ! Estava exultant. Arribar i moldre ! En Jordi va fer uns més que magnífics 51 minuts, superant unes molèsties a la part baixa d'un bessó. L'Arnau va córrer la cursa de 3 Km i va baixar dels 20 minuts (19,58). Té futur com a corredor, segur, si s'hi dedica. Jo vaig acabar en 43m 17s, en el lloc 18 de la general i el 3r de la meva categoria. Només hi havia trofeu pels dos primers de cada categoria, així que res de res en quant a copa per a mi.
Medalles per a tothom !
  La cursa, tenint en compte que era molt petita en quant a participació, tenia tots els detalls. Avituallaments, ben marcada perquè ningú no es perdés, gran avituallament final, lliurament de trofeus a una sala d'actes on tothom estava perfectament assegut còmodament, i on vam poder veure el vídeo de la cursa amb les nostres arribades respectives, curses de nens, medalles per a tots els participants, nens i adults, fotos de totes les arribades i de tots els participants en cursa... Magnífic, vaja, tot plegat. L'any que ve espero tornar-hi. Ja li he dit a la Núria que millorarà ostensiblement el seu registre. No tinc cap dubte. I en Jordi i l'Arnau, segur que també milloren ! I que no se m'oblidi: a la tarda vam anar tots a caminar fins a Guardiola de Bergadà, per a completar la Via del Nicolau i vam tornar a Bagà pel camí Ral. Uns 6 km més. Estan forts aquests parents meus !

dilluns, 17 de juliol de 2017

Completat el triplet !

El "drem team" a Mataró (Foto: Anna Jurado)
El triplet del cap de setmana el vaig completar corrent la Mitja marató per relleus de Mataró dissabte a la tarda i, diumenge al matí, el 2n Trial de la Floresta. La mitja per relleus la vaig fer juntament amb l'Andreu Ballbé i el Vicenç Solé. Aspiràvem a guanyar la categoria de 180 anys. Vam quedar segons per 1 minut. Val a dir que només hi havia 2 equips a la categoria... ;-) Em va tocar fer el primer relleu. 7,03 km a les 7 de al tarda. Feia calor notable. Vaig completar el recorregut, que eren 6 voltes a un circuit de poc mé sd'1 quilòmetre, en 32m i 35s. L'Andreu va baixar dels 32m i el Vicenç va córrer 6 segons més ràpid que jo. Tots tres molts regulars. Millorant el registre que ells havien fet l'any passat, amb en Josep Maria Antentas, en un global de 15 segons. Qui no es conforma és ben be perquè no ho vol.
Un pas per meta a Mataró (Foto: Organització) 
Poc abans de començar a La Floresta
  I diumenge, cap a La Floresta a fer el Trial de 10,5 km. La referència de l'any anterior era haver baixat dels 60 minuts per uns pocs segons. El recorregut era idèntic, però tots vam coincidir que la calor era superior. La cursa començava a les 9 del matí, però a aquella hora el sol ja pica notablement. Les pujades es feien eternes. Cap el km 8, una rampa que no m'esperava em va esgotar psicològicament i no vaig poder evitar la temptació de posar-me a caminar uns metres. Entenc que era necessari. I em va anar bé. Ja no vaig caminar ni un metre més. Vaig creuar la línia de meta, en 1h 4m i 54s, pràcticament 5 minuts més lent que al 2016. Justifico el pobre resultat amb el fet de no entrenar al juliol, la calor, i el cansament acumulat de les curses de divendres i dissabte. A més, el Trial de La Floresta era la més llarga de les tres.
  Ara segurament no faré cap altra cursa fins l'agost ja que els dos pròxims caps de setmana tinc sortides familiars. Però probablement


la setmana vinent reprendré els entrenaments, que ja toca. Estic agafant uns quilets que convindria perdre.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Tornem-hi

Des del dia del pinyaco, el 2 de juliol, a la Vila Olímpica, que no havia tornat a córrer. Ni un metre. Estic fent el meu descans actiu: no córrer entre setmana i el cap de setmana fer alguna cursa. Aquest cap de setmana la previsió és, però, fer 3 de curses. Ahir vaig fer la primera, al Circuit de Catalunya. 10km. Ja hi havia corregut 3 vegades anteriorment. Al 2001 i al 2004 eren 8km, i al 2010 ja en van ser 10, en la cursa per lluitar contra l'esclerosi múltiple. Fa 7 anys vaig fer-la en 42m i 11s, un excel·lent registre, tenint en compte com és de costerut el circuit. Hi ha baixades, sí, però sempre veig que a les baixades no es recupera tot el que es perd a les pujades.
La recta de meta. Es fa llarga, corrent...
Ahir em conformava a baixar dels 50 minuts. D'una banda per la falta d'entrenament, però també per la calor, la duresa del recorregut i perquè no em volia cremar de cara a la mitja de relleus d'avui a Mataró. Vaig sortir molt ràpid ja que el primer quilòmetre és en bona part en baixada i una mica de pla a la recta de meta. La llebre dels 40 minuts va escapar-se ràpidament. Cap opció de seguir-la ni ho pretenia. Poc després del km 1 em va passar la Núria Salvat. Incombustible, aquesta noia. Corre totes les curses que pot. Sabia que em guanyaria. Sempre la veia davant meu, però la distància es va fer massa gran com per intentar atrapar-la. Al final em va treure una mica més d'1 minut. Vaig completar la primera volta al circuit en 21m i 38s. Per tant, si doblava, hauria de tornar a passar en 43,16. Aleshores ja només faltarien uns 800 metres fins a la meta, en baixada almenys els primers 400-450 Vaig calcular almenys 4 minuts més. O sigui previsió de 47m 16s en meta. Baixar de 48m em semblava un bon registre. La segona volta però, la vaig fer més lenta que la primera. Vaig tornar a passar per la sortida en 44m 27s, 1 minut i 11 segons més lent que en la primera volta. Baixar de 48m estava complicat. Vaig mirar d'apretar una mica en la baixada. I la cosa va sortir prou be. Sense morir-me vaig aconseguir fer 47m 54s. Objectiu complert ! Sempre és molt agradable córrer al Circuit de Barcelona-Catalunya. Deu ser xocant pels acostumats a sentir el soroll dels motors, veure que ahir hi havia un silenci, comparativament tant magnífic. La meva felicitació a Zona VIP Events i al Jaume Grau en particular per l'organització. Em va semblar tot molt correcte. I van aconseguir crear un ambient magnífic pre i post cursa. Felicitats !!!

divendres, 7 de juliol de 2017

"Pinyaco"

  Alguna vegada he caigut en alguna cursa. Però que jo recordi sempre ha estat en curses de muntanya. Diumenge passat em vaig estrenar amb una caiguda en una cursa d'asfalt. Va ser a la Cursa de la Vila Olímpica. Anem a pams.
Abans de començar la cursa de la Vila Olímpica
  Com que ara estic de descans i només corro alguna cursa el cap de setmana, per allò de no perdre el "cuquet", vaig decidir prender-me-la amb molta calma. Objectiu: baixar dels 50 minuts. Em vaig enganxar a la llebre coresponent i vaig anar molt còmode, com preveia. Al veure que anava tant bé, vag decidir que els 2 últims quilòmetres els faria més alegres per tal de fer 49 minuts curts o fins i tot 48 llargs. Estava al meu abast ja que vam passar el km 8 una mica per sota dels 40 minuts (ritme 5m/km) Dit i fet. A partir del km 8 vaig accelerar sense problemes. Em vaig posar entre 4,35 i 4,40. Arribo al km 9 i encaro els últims 1.000 metres per mirar d'aconseguir l'objectiu. Consulto el meu crono per poder fer els càlculs de quin temps podria fer a meta.... I "pinyaco"....!!!
El genoll esquerra, malmès
Ensopego amb un dels separadors de goma del carril bici, i me'n vaig de lloros a terra. Em rasco els genolls, especialment l'esquerra, els colzes, la panxa... De seguida m'adono que estic be, que no ha passat res greu. M'aixeco. La llebre dels 50 minuts em passa. Començo a trotar una miqueta i de seguida m'adono que el braç esquerra el tinc ben adolorit. És la part del cos que ha "absorbit" majoritàriament la caiguda. Em fa mal. Estava per baixar dels 49 minuts i arribo a meta en 51m i 54s. Òbviament el crono ja no m'importa. Tan bon punt arribo a meta me'n vaig directe a la Creu Roja. Em curen les rascades i em miren el braç. No hi troben res d'especial. Amb prou feines puc fer gens de força amb ell. El cas és que avui, 5 dies després, encara estic adolorit del braç, especialment del canell. Si la cosa dura més dies, hauré de fer-m'ho mirar bé. Dimecres vaig al fisio, aviam què n'opina i decidirem.
  Divendres que ve, dia 14, tinc previst córrer la cursa del Circuit de Catalunya. Aviam.

dilluns, 26 de juny de 2017

La cursa del Foc passada per aigua

           Diumenge vaig córrer per tercera vegada la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. Al 2015 va ploure una horeta abans de la cursa, recordo. Un gran xàfec. Aquest any va ploure just abans de començar i durant una bona part de la cursa. A la sortida vaig estar parlant amb en Vicenç Solé i amb la Núria Salvat. La Núria m'havia guanyat la setmana passada Bellavista. Els tres vam comentar a Olesa que era molt intel·ligent sortir amb tranquil·litat i prèmer l'accelerador a la segona part de la cursa. Tret de sortida i la Núria i jo sortim junts amb ella una mica per davant meu. Penso que poc a poc se'm anirà escapant, però en un petit descens, cap el km 1, veig que se'm queda endarrera. Veig a la Carme Ballesteros una mica més endavant i com que en la prèvia havia comentat que estava tocada i que no correria gaire, penso que igual la puc atrapar. El cas és que aquestes cabòries m'acceleren. Passo el Km 1 en 4,09 i el 2 en 4,24. A la Núria no la veig i no m'apropo a la Carme. Desisteixo d'intentar atrapar-la i em concentro en intentar que la Núria no m'atrapi a mi. A partir del km 3 m'alenteixo. Començo a obsessionar-me en què he sortit massa ràpid. També penso que la pluja fina, en comptes de refrescar-me, fa que hi hagi més humitat. Tot plegat m'amoïna. M'avancen corredors. Jo no n'avanço cap. Els objectius se m'escapen... De tant en tant miro endarrera a veure on és la Núria Salvat. Veig que la tinc força a prop. Faig els km més lents. Del 3 al 5 marco 4,39-4,45-4,50. La cosa es complica. Al km 5,5 penso en aturar-me. No tiro. Penso en la humitat.

Amb la Carme Ballesteros (d'esquena) comentant la cursa
Tot són pensament negatius. Just en aquell moment, un atleta del Domingo Catalán m'empeny per l'esquena com per ajudar-me a anar més ràpid. Es posa a tirar de mi. Sort d'ell. Deixo de pensar en aturar-me. Milloro una mica. Passo el km 6 en 4,43 i el 7 en 4,39. Tinc la Núria a una distància que dóno per bona per acabar davant d'ella. Em relaxo. Passo el 8 en 4,52 i el 9 en 4,57 !! Quan falten uns 700-800 metres per la meta, la Núria Salvat m'atrapa. És com una sorpresa. No m'ho esperava. M'imagino que a ella l'ha motivat veure que se m'acostava. Aleshores li dic: "He estat tota la cursa mantenin-te a ratlla" No sé si m'ha sentit. Però faig un esforç per accelerar. Ho logro, però la recta de meta, molt llarga, comença amb un lleuger pendent, que, indefectiblement, m'alenteix. A falta de 60-70m per a la meta em giro per última vegada per veure on està la Núria. I me la trobo esprintant a tope, decidida a superar-me !!! Sortosament per a mi tinc temps de reaccionar i evitar que em passi. Entro en 46m 35s just un segon abans que ella. Deu n'hi do, quin final !!! Cursa tàctica en definitiva.
Satisfet, al capdevall
  L'esforç final i aturar-me en sec fa que fins i tot el cap em balli. Aprop de marejar-me. Però no em passa res.
Ja he superat els 58.000 quilòmetres !
  Aquesta ha estat l'ultima setmana d'entrenaments. Ara em limitaré a fer una cursa els caps de setmana durant 3 o 4 setmanes. Es tracta de descansar una mica. Evidentment, en aquestes curses aniré a passejar-me completament. La pròxima cita, diumenge 2 de juliol, la Cursa de la Vila Olímpica de Barcelona.

dilluns, 19 de juny de 2017

Bellavista: canvi de circuit a millor

           Tercera participació consecutiva a la cursa de Bellavista. L'organitzador, en Ramon Berruezo, em va inscriure almenys 6 mesos abans. Per falta de previsió, no serà.. ;-)  És una cursa que m'agrada, encara que és força dura. Enguany ha arribat a l'edició número 31 i, com sol ser habitual, en un dia de forta calor i amb un sol de justícia. Fins l'any passat la cursa era d'anada i tornada, és a dir, que tornaves per on havies anat, un cop creuada l'autovia. Després d'un primer quilòmetre encara no per dins del barri de Bellavista, amb baixada i pla, comença la pujada primer en asfalt i després sobre terra. Recordava dels anys anteriors que fins que no arribaves al lloc de girar cúa hi havia pujades força notables. Enguany m'ha semblat que no hi havia tanta pujada. La primera part, pujant per l'asfalt, se m'ha fet feixuga. Tot i haver sortit a les 9 del matí, el sol picava de valent. I a la carretera estàvem desprotegits, sense ombra. Quan hem entrat a la part nova del recorregut, tot canvia radicalment. Tot molt ombrívol, amb baixades i bons trams de pla on es podia córrer força. La veritat és que he gaudit molt aquesta part. El bon amic Jaume Aragonès d'A 4 el Km, m'havia comentat que hi havia una trialera complicada. Ja sabeu, els que seguiu aquest blog, que els descensos en muntanya són una de les meves creus. La trialera d'avui era molt senzilla, fins i tot per a mi. Jaume, ets un exagerat..! ;-)))
           He pogut atrapar totes les noies que tenia a l'abast. Alguns d'elles m'havien avançat en la primera part. Tret de la Núria Salvat, dels Runners de Sant Adrià, que ha fet 49m 16s. A Sant Joan Despí, dissabte passat la vaig guanyar.(44,11 per 45,39) Avui ha corregut més que jo. Abans d'arribar a la meta i ha una doble rampa, ja a l'asfalt, que és dura. Però ja estava mentalitzat i sabia que, al ser curta, es tractava d'un esforç breu abans d'arribar a la llarga recta final del carrer Andalusia. Allà he esprintat a un corredor i un altre m'ha passat a mí com un llamp en els últims metres. Està molt bé acabar forts !
          En total he fet 49m i 37s. Pitjor que al 2016 (47,52) i millor que al 2015 (49,42). De moment encara em mantinc per sota dels 50m, que, tenint en compte els desnivells, em satisfà prou. L'única cosa que hauria de dir com a contra és que em fa molt l'efecte que la cursa no arriba als 10km. El GPS m'ha donat 9,87 Km. He pensat que per la part amb bosc, l'aparell podria haver perdut cobertura. Si efectivament és així o no, no ho puc confirmar. El què sí puc dir és que un 10.000 amb aquests desnivells, se'm fa difícil pensar que puc baixar dels 50 minuts. És per això que penso que igual sí que és curta la cursa. Li preguntaré al Ramon Berruezo.  


Video fet pel Jaume Aragonès. Un crack !!!

diumenge, 11 de juny de 2017

3 en 1

Millor marca de l'any a Sant Joan Despí ! (Foto: Runnersantboi)
   Aquesta ha estat una setmana diferent, si més no. He completat 3 curses en 7 dies. Dilluns 5 vaig córrer els 10Blaus, a Barcelona; dissabte 10 he fet els 10 Km de la Cursa Solidària de Sant Joan Despí; i diumenge 11, he corregut els 10km de la cursa Besòs-Maresme. La crònica dels 10Blaus estan a l'entrada anterior a aquesta.
Cara de patiment a la 2a volta a Sant Joan Despí (Foto: Runnersantboi)
   Dissabte vaig tornar a Sant Joan Despí. En la meva primera participació, al 2015, recordo haver patit força perquè el recorregut era més dur que no pas ara. Arribàvem a la Ciutat Esportiva del Barça i la envoltàvem. Hi hi havia un tram de pujadeta que costava. Ara això s'ha eliminat, el recorregut és absolutament pla i es pot córrer força. Només escalfant ja em vaig notar molt a gust. El primer quilòmetre el vaig passar en 4m 11s. Massa ràpid. Però, com dic, les sensacions eren bones. Fins el km 5 vaig anar molt regular (4,27-24-26-27). Total: 21m 58s. La llebre de 45m em va atrapar poc abans del km 6. Per sorpresa meva, perquè ell havia d'anar a 4,30. Per tant, hauria d'haver anat 35 segons darrera meu. Li vaig dir que anava ràpid. De fet, anava sol. Lògic. El Km 6 el vaig passar, amb la llebre a 4,27 i el 7 a 4,31. La llebre, aleshores es va frenar notablement a esperar que se li enganxés algú. I vaig tirar endavant. Veia que era un bon dia per intentar fer la millor marca de l'any. No feia excessiva calor per a mi, i estava corrent bé.  A Vilafranca del Penedès, al gener, havia fet 44,40 i a la Cursa DIR de la Guàrdia Urbana, el 28 de maig, 44,28. M'hi vaig posar a intentar-ho. Un últim km a 4,16 em va ajudar a aconseguir-ho: 44m i 11s. Magnífic !!  I 7è de la categoria sobre un total de 40 corredors de la meva franja d'edat.
  I diumenge a la Cursa Besòs-Maresme. L'any passat vaig fer allà MMA (44m 04s) Repetir-ho ho veia impossible. L'esforç del dia abans a Sant Joan Despí m'hauria de passar factura, pensava.
En ple esforç i saludant a la càmera a la cursa Besòs-Maresme 
  Es dóna la sortida i tinc la llebre de 45m uns 100 metres per davant meu. Aspiro, en principi, a fer 46m curts. Però vaig veient que la llebre no se m'allunya. I decideixo intentar enganxar-me al grup que porta. Hi enllaço poc abans del km 3. Immediatament observo que només som tres corredors: la llebre --Javier Bazurto--, una noia --Sònia Pérez-- i jo. Anant plegats, arribem al km 5 que passem en 23,07. Molts segons acumulats. El pas hauria d'haver estat 22,30 per acabar en 45m. Portem 37 segons de dèficit. Ja fa estona que veig que puc baixar dels 45m. Però en aquest punt de la cursa tinc dues opcions: conformar-me amb els 46m o intentar baixar dels 45m. Ens accelerem i fem 2km en 4,21. Però encara hi ha 19 segons de dèficit per mirar de baixar dels 45m. La llebre, el Javier Bazurto. em diu que ho recuperarem en l'últim km. Jo li dic que no em veig capaç de guanyar 19 segons en un sol km. I decideixo anar-me'n. Em sembla més assenyat mirar de baixar 6 segons cada km durant els 3 últims. El Km 8 el passo en 4,23. Ara són només 12 segons de dèficit. Hauria de fer els dos últims en 4m 24 per clavar els 45m. Em dic que puc intentar baixar dels 45m. Però el km 9 em mata. El passo en uns inesperats 4,35 que no em donen opció en l'últim km. Només aspiro aleshores a què el Javier Bazurto i la Sònia Pérez, no em superin. Ho logro i acabo en 45m i 08s, amb un últim km a 4,19. I quart de la categoria. Fregant podi, després d'un segon 5.000 en 22,01, 1 minut
 
Entrant a la recta de meta a la Besòs-Maresme amb la Sònia Pérez i el Javier Bazurto empaitant-me
i 6 segons més ràpid que el primer. Només m'han superat 3 noies perquè la Sònia Pérez ha acabat quarta.
   Molt satisfet perquè el cansament dels dia abans l'he sabut gestionar força bé. Tot just un minutet i 4s més que la marca de l'any passat. Però aquell dia havia plogut hores abans i el dia era fresquet, per l'època de l'any, cosa que sempre ajuda. I no havia fet cap cursa el dia anterior.
   M'agraden tant la cursa de Sant Joan Despí com la del Besòs-Maresme, perquè al ser tan planes, et permeten mantenir el ritme. Us les recomano encaridament.
  I perdoneu que m'ha sortit una entrada farcida de números i càlculs. Igual és una mica pesadeta. En tot cas, són les sensacions que vaig anar tenint a les dues curses. I es tracta d'explicar això, oi?
  Pròxima cita, diumenge 18 de juny, Cursa de Bellavista. L'any passat vaig quedar molt content !
    

dimarts, 6 de juny de 2017

Doblet per començar... i doblet per acabar !

Fent d'speaker a Martorell
L'entrada a meta als 10Blaus. Aquesta panxeta....!
Setmana curiosa aquesta perquè la he iniciat amb un doblet i l'acabaré --si no hi ha cap imprevist--amb un altre doblet. Tot va començar diumenge 4 en què vaig fer per quart any consecutiu d'speaker de la Cursa i Marxa Solidària de Martorell. Començo a parlar una mica abans de les 8 del matí, i acabo de fer-ho cap a les 12h. Són 4 hores molt intenses de feina i d'emocions. L'Esther Peiroten, l'organitzadora, és una màquina ! Ha estat capaç de crear una cursa on tothom surt encantat. Sempre. Des del guanyador fins a l'últim marxador, passant pel públic i per les Germanes Hospitalàries. La cursa és solidària perquè les inscripcions van, no una part, sinó íntegrament, a la Fundació Benito Meni, una ONG que te cura dels malalts mentals de països desafavorits. Tot un exemple, l'Esther. Lògicament, no vaig córrer la cursa. A la tarda vaig sortir a trotar 40 minutets, pensant en la cursa que sí faria dilluns 5 de juny, segona Pasqua, festiu a Barcelona. Eren Els 10Blaus, una cursa de 5 o 10km, a gust del consumidor, que es fa al barri de Gràcia de Barcelona i que encara no havia tingut ocasió de córrer-la. El primer km i el 6è, ja que es donen dues voltes al circuit, és especialment dur, ja que tot ell és pujada. Però és l'única dificultat. Un cop arribats al camp de l'Europa, el punt més alt, tot fa baixada, pràcticament, o és majoritàriament pla. Es pot recuperar bastant. He passat el primer 5.000 en 23m i 20 segons. Tenint en compte que he guanyat una mica de pes, i la pujada del principi, no m'ha semblat un mal temps de pas. En la segona volta, fins i tot he millorat. Motivant-me en atrapar les noies que tenia a l'abast, he aconseguit finalment fer la segona volta en 23m 04s. Tota la cursa, doncs, en 46m 24s. M'ha semblat que les meves prestacions, avui, no han estat malament del tot.
L'Esther Peiroten, entrevistada per televisió.
  Un doblet diferent, entre diumenge i dilluns.
  I la setmana acabarà amb un altra doblet, com deia. Dissabte al vespre, els 10km de Sant Joan Despí; i diumenge al matí, el 10Km Besòs-Maresme, on l'any passat vaig aconseguir un 44,04 que em va deixat força satisfet. És clar que aleshores el dia abans no havia corregut una cursa. Veurem com surt...