diumenge, 27 de maig del 2012

Quina cursa més dura...!

Avui he fet la Cursa de la Roca Negra, a Sant Boi de Llobregat. Una mitja marató de muntanya --igual una miqueta més, hi ha qui assegura que són 22 Km-- que m'ha servit per provar què tal em moc en una cursa d'aquestes característiques. Diria que és una cursa d'alta muntanya, donades les constants pujades i baixades que t'obliguen a un esforç notable, i a més a estar molt atent en alguns descensos, especialment, per a no caure i prendre mal.
Perfil de la cursa, amb 8 pujades que deu n'hi do
Me l'he volgut prendre amb calma al ser novell en aquest tipus de curses tant dures. El cas és que he sortit força enderrarit i de seguida ja no es podia còrrer, donat que hi havia alguns passos complicats i es feien embussos. Per altra banda pensava que aquestes aturades m'anirien bé per a no cremar-me massa d'hora perquè, com veieu en el perfil, la cursa no te la regalen, precisament. Penseu que l'any passat, en la primera edició, l'Agustí Roc, gran especialista en muntanya, va trigar 1h i 47m, per tant jo tenia clar que baixar de les 3 hores ja seria un èxit per a mí.

Al començament, alguns embussos
Quan a partir del Km 7-8 més o menys, ja s'ha pogut còrrer amb certa assiduitat, he intentat anar trotant el màxim que he pogut a les pujades. Això m'ha valgut l'admiració d'un corredor que ha flipat quan ha vist com el passava quan ell feia estona que caminava en una de les moltíssimes pujades que té la cursa. Val a dir, però, que en moltes d'aquestes pujades era impensable, per a mí i per a molts, intentar fer-les corrent pel notable pendent que tenen. També en aquesta circumstància, però, he acabat prou content perquè en un d'aquests trams he aconseguit avançar 4 o 5 corredors. Quan puges molt i camines, diria que hi ha dues opcions: seguir el corredor que tens al davant i anar fent o intentar passar-lo. Jo he optat per això segon intentant imitar el què he vist que fan els corredors de muntanya: ajudar-me amb les mans tot recolzant-les en els genolls per poder pujar millor. Sortosament, el Manuel Jiménez --incansable fent el reportatge amb la seva càmera de fotos-- estava una mica més endarrera i no ha pogut immortalitzar el meu gran estil pujant.... Això de gran estil  ho dic amb segones, per si no havia quedat clar...

Puja que pujaràs...
A mesura que els quilòmetres anaven passant costava més i més pujar. Finalment hem arribat al peu de l'última gran pujada, la de l'Ermita de San Ramon. Km 18. Ha estat una pujada que en cas d'estar abans, potser hauria intentat fer-la majoritàriament trotant, però les cames es queixaven a aquestes alçades de la cursa i un cop a l'ermita, quedaven 2 Km de descens vertiginós fins a la meta. Calia reservar una miqueta per no tenir un ensurt al final en forma de caiguda. Aquesta última pujada l'he feta parlant amb un corredor que en la baixada final ha volat !! Està clar que en muntanya els que saben baixar i no tenen por --que aquesta és una altra-- tenen molt de guanyat. En els 2 darrers Km m'ha tret almenys 2 o 3 minuts ben bons.

...i seguim pujant
El Forerunner se m'ha quedat sense bateria quan portava 2h 25m de cursa, per tant no sé el temps que hauré trigat exactament. Quan he creuat la línia de meta m'he girat per veure el següent corredor. Portava crono i m'ha dit que ell ha fet 2h 50m. Calculo que potser hauré fet, doncs, 2h 49m. Ja ho confirmaré amb la classificació oficial. En qualsevol cas, he baixat segur de les 3 hores i per tant estic molt satisfet de l'experiència.

Un descens
  El meu agraïment al Manolo Jiménez que ha estat pendent de mí a tothora i m'ha donat uns consells molt valuosos per encarar la cursa, a més de fer-me un grapat de fotos. Les que veieu en aquesta crònica són totes fetes per ell. I també ha estat capaç de baixar de les 3h. Ha fet 2h 57m. Un crack !!

La cursa està molt bé. Ben organitzada, ben marcada, tret d'un parell de punts. Jo he tingut sort de no perdre'm, però el Ricard Verge, no. S'ha perdut quan anava 5è i al final ha acabat en 2h 44m molt lluny del que seria el seu registre lògic. L'any passat crec que va baixar de les 2 hores, o sigui que imagineu-vos la seva decepció. Una llàstima  perquè la cursa es fa en memòria del seu pare, precisament. Però no ha passat de l'anècdota. Insisteixo que la cursa està ben organitzada, bons avituallaments, no ha faltat líquid, cosa primordial en un dia tan calurós.
Amb el Manolo Jiménez, pitrall 301
Llàstima que el meu company de feina l'Arcadi Alibés no ha pogut venir. Es va torçar el turmell tot just ahir i hauria estat una temeritat afrontar una cursa com la d'avui. Però el conec i encara que l'he aconsellat que demà no faci el 10.000 al barri de Gràcia de Barcelona, crec que acabarà anan-t'hi.

    

dimecres, 23 de maig del 2012

Torno a Collserola 10 anys després

Havia fet la cursa de Collserola una vegada. Va ser al 2002. 13 Km que vaig recòrrer en 57m i 58s Diumenge vaig tornar-hi. El recorregut ha canviat una miqueta en relació a fa 10 anys. Bàsicament que aleshores els primers 1,5-2 Km més o menys, es feien al casc urbà de Cerdanyola. Ara això s'ha suprimit i vas directe a la muntanya. La cursa està molt bé. Hi ha una part dureta però en general es pot còrrer bastant i hi ha un tram important de baixada. La cursa es manté en 13 Km. Vaig trigar 1h i 4m, o sigui 6 minuts més que fa 10 anys. Llei de vida... Vull agraïr als organitzadors el fet que em guardéssin un pitrall perquè fins la mateixa setmana de la prova no vaig saber si podria fer-la o no, com m'acostuma a passar en la majoria de curses, d'altra banda.
Creuant la riera. Ens vam mullar fins els turmells !!
Durant la cursa ens vam salvar de la pluja, almenys els que vam còrrer en menys de 1h 15-1h 20. La temperatura va ser ideal. Prometo que no estaré tant de temps sense tornar a fer-la. Em va agradar molt.

Arribant a la meta

dilluns, 14 de maig del 2012

Cursa Riu Cornet: millor del que m'esperava

  Una setmaneta justa després de la Trailwalker vaig reaparèixer en una cursa. va ser dissabte, a Sallent, a la cursa del riu Cornet. 13,4 Km de muntanya. Ja l'havia feta fa 2 anys en un temps d'1h 1m 26s. Després dels 100 Km de la Trailwalker pensava que si baixava d'1h 5m ja estaria més que bé. El cert és que el fet que ens agafés un xàfec important durant bona part de la cursa em devia anar molt bé. Vaig acabar en 1h 2m 20s, escassament 54 segons pitjor que fa 2 anys. Per tant estic supersatisfet. Vam coincidir 3 dels 4 Trailwalkers a Sallent. El Manel i l'Arcadi també van còrrer, però s'ho van prendre amb més calma que no pas jo i van fer1h 14m. El Sebas estava a Madrid. Si arriba a venir hauria quedat entre els 10-15 primers seguríssim perquè és un crack. La cursa va tenir 115 entrats i vaig quedar el 53. 2n de la meva categoria ! Però només hi havia trofeu pel primer. És la segona vegada que em passa. En fi, què hi farem...
Gorra per la pluja. Què primet, oi ?
   Diumenge 20 de maig tinc previst còrrer la Mitja de Cunit. L'any passat vaig fer 1h 35m. Només aspiro a fer-ho un pelet millor. Veurem.

divendres, 11 de maig del 2012

Gran foto !!!

Crec que es mereix una entrada apart. És una foto de la nostra arribada a la meta del Trailwalker. Reflecteix molt bé la satisfacció que sentiem. Merci a l'Albert, l'autor.

Manuel, Sebas, Xavi i Arcadi


dimarts, 8 de maig del 2012

Una experiència solidària, esportiva, vital.

Tot va començar a l'octubre passat quan l'Arcadi i jo vam ser convidats per Intermón Oxfam a apadrinar la Trailwalker, juntament amb l'escriptora Asha Miró, l'atleta Maria Vasco i el gimnasta Gervasi Deferr. A la presentació, mig en broma, mig seriosament, vaig proposar-li a l'Arcadi de formar un equip i participar-hi. Amb els mesos la cosa va anar prenent cos i vet aquí que dissabte 5 de maig en trobem a la línia de sortida a Olot disposats a fer 100 Km per arribar a Sant Feliu de Guíxols, seguint l'anomenada Via Verda, l'antiga ruta del carrilet. L'equip es va configurar amb el Sebas Guim, l'home d'esports de TV3 a Madrid, i el meu germà Manuel, que és metge a l'Hospital de Sabadell.

Una de les grans diferències d'aquesta prova amb altres de similars és que es tracta que cada un dels equips participants aconsegueixi recaptar almenys 1.500 euros per ajudar a tirar endavant els projectes solidaris d'Intermón, especialment a l'Àfrica. En aquest cas, construir pous d'aigua a Etiòpia per evitar que els seus habitants hagin de fer grans caminates de més de 6 hores per aconseguir-ne. Entre els 287 equips que van prendre la sortida es van recaptar més de 640.000 euros. Impressionant. Som un pais on la solidaritat és un valor important. Penseu en el programa La Marató de TV3, per exemple, que any rera any, supera la seva recaptació. A Catalunya, la solidaritat no en sap de crisis.

L'equip de TV3 teniem un doble repte: a més de fer els 100 quilòmetres, ens vam comprometre a gravar un reportatge sobre la nostra experiència a la cursa. Un reportatge que s'emetrà en el programa Temps d'Aventura, dijous 10 de maig, a les 10 de la nit, a l' Esport3. Per a fer-lo vam carregar dues càmeres: una handycam i una go-pro. Són petites i pesen poc, però en una prova tan llarga s'ha d'evitar al màxim carregar pes de més.
Tots quatre membres de l'equip som maratonians amb un grapat de maratons en els nostres currículums, però només el Manuel i el Sebas tenien experiència en proves ultres. Especialment el Sebas, que va ser capaç d'acabar el 49è en la Marató des Sables del 2011 i 6è en la Isostar Desert Marathon, una prova de 112 Km, en solitari, pels Monegros. Quasi res !!! L'Arcadi i jo som gairebé corredors d'asfalt en exclusiva i casualitat o no, vam ser els que vam tenir problemes físics en algun moment de la prova.

La Trailwalker estava dividida en 8 etapes que finalitzaven cadascuna d'elles amb un avituallament. Cada equip havia de tenir un equip de suport propi. El nostre estava conformat per la Mònica, la meva dona; el Biel, el meu fill de 13 anys i la Marga, la dona del Manuel. Sense ells no hauriem pogut acabar, sense cap mena de dubte.

Per començar vam quedar amb el nostre "dream team" de suport que ens trobariem al segon avituallament, situat a Sant Feliu de Pallerols, al quilòmetre 18. Tot anava sobre rodes. Anàvem devorant quilòmetres, xerrant, rient, fent bromes constants, gravant imatges pel reportatge. Quan ens estàvem acostant a Anglès, en el quilòmetre 39, vaig notar que tenia problemes per seguir els meus companys de viatge. En principi no li vaig donar més importància, però a l'arribar a l'avituallament vaig tenir una baixada de tensió notable que em va deixar groggi. No entenia res. Amb 33 maratons que he fet i dues curses de 100 Km, què m'estava passant ? La calor em va afectar molt més del que m'imaginava, però sobretot, pel fet de no haver-me hidratat com era necessari.

El Biel em va canviar l'aigua del Camelback i em va dir: "Papa, però si no has begut quasi res !" I tenia tota la raó. Amb una mica de gel que la Mònica em vam posar pel coll poc a poc em vaig anar recuperant. Intentava menjar alguna cosa però no em venia de gust gairebé res. Una mica de fruïta i poc més. El cas és que l'aturada a Anglès va ser més llarga del previst. Almenys va durar uns 25 minuts per culpa meva.

D'alguna manera aquest "incident" devia despertar en tots nosaltres l'esperit d'equip. A partir d'aquest moment el Sebas es va convertir, segons feliç expressió del Manuel, en"el nostre Guardiola particular". Al ser el més expert en proves ultra va estar pendent de mí constantment. Em deia cada dos per tres que begués aigua, em donava trocets de barretes energètiques --que m'entraven molt bé, per cert-- i no em treia ull de sobre per a què no afluixés. Però sempre amb una amabilitat i un saber fer exquisit que ens va fer concloure a la resta de l'equip que sense ell molt possiblement no hauriem aconseguit completar els 100 quilòmetres.

Poc abans de la meitat de la prova, l'Arcadi ens va donar l'ensurt més gran. Feia estona que anava trotant mig encongit, sense dir res, sense fer bromes... De cop i volta va tenir rampes a una cama. Com a expert corredor que és de fa més de 30 anys, sabia què li passava: estava deshidratat. Els braços i les cames els tenia plens de sal, símptoma inequívoc de deshidratació. A més, 4 hores abans de l'inici de la cursa, havia tingut una rampa al llit i se li havia pujat el bessó, com una mena d'avís al que potser no va fer prou cas. A més a més, a l'Arcadi no li prova bé còrrer amb el pap ple i havia menjat massa i havia fet barreges estranyes en l'últim avituallament. La digestió era més complicada que mai i el cos es queixava. El sol seguia apretant; vam arribar als 36 graus, el tram era el més llarg de tot el recorregut i no hi havia res d'ombra. El Sebas va pensar, segons explica en el seu blog, que allà vam estar aprop de l'abandonament. Jo, en canvi estava convençut que l'Arcadi es recuperaria i ni se'm va passar pel cap aquesta possibilitat. Vam posar-nos a caminar perquè anés més còmode. Es va començar a hidratar bé i es va anar refent. Un Reflex salvador que ens va deixar un altre equip va ajudar a la recuperació del bessó.

I vam arribar a Girona. Quilòmetre 56. A l'entrar al Pavelló de Fontajau on hi havia el control de pas, l'aire condicionat que hi havia em va afectar novament. Necessitava seure, beure i abrigar-me. Un altre cop no em venia de gust menjar res i em forçava a ingerir almenys fruita. Un altre cop l'aturada va ser més llarga del que hauriem volgut, però em vaig recuperar i vam seguir endavant pensant que ja anàvem descomptant quilòmetres i que l'objectiu era més aprop.

El sol començava a baixar i per tant la temperatura també, cosa que vam agraïr tots. Fins a Cassà de la Selva, al quilòmetre 71, vam anar prou bé. Era ja negra nit des de feia estona. Jo tenia clar que a l'arribar a l'avituallament, seuria. El Sebas em deia que no ho fes, perquè temia que tingués una nova baixada de tensió. Sortosament no va passar res d'especial.

L'Arcadi ens va distreure explicant-nos com anava el Barça-Espanyol i el comiat de Guardiola, ja que estava escoltant la ràdio mitjançant el mòbil. Això ens va permetre passar molts quilòmetres en la més negra foscor, només trencada pels nostres frontals... i la narració de l'Arcadi, és clar !

Penúltim control a Llagostera, al quilòmetre 81. Vaig sortir-ne amb fred, tremolant. Cap problema. Em vaig abrigar bé, fins i tot amb guants, fins que vaig entrar en calor.

Últim control a Santa Cristina d'Aro. Tots estem bé, donades les circumstàncies. Els marejos meus i les rampes de l'Arcadi estan oblidats. Portem 91 quilòmetres. Tenim moltes ganes d'acabar. El penúltim entrebanc, una pedreta a la meva sabatilla. No sé quantes pedretes em van entrar al llarg del recorregut. Almenys vaig aturar-me 4 o 5 vegades per aquest motiu.

Però res no podria aturar-nos, ni tan sols les ensopegades que el Manuel i l'Arcadi van tenir en creuar un carrer ja a Sant Feliu de Guíxols.
A 400 metres de la meta vam superar un equip de Corredors.cat que no van poder competir-nos el lloc perquè estaven ben baldats. I l'entrada a la meta va ser apoteòsica. Almenys per nosaltres. Quina alegria, quina felicitat, però sobretot, quin alleujament !!! Ho haviem aconseguit en 15h 6m i 38s . A més vam entrar en la 10a posició. Top-10

!! Estàvem exultants !! Per acabar la festa em van agafar nàusees, ganes de vomitar i em va baixar la tensió, però no va passar d'aqui. La Creu Roja em va prendre la pressió i com que el Manuel i la Marga tots dos són metges, vaig estar més ben tractat que un rei ! Un cop mig recuperat gràcies també a la magnífica truita de patates que em van oferir l'equip al que haviem pres el 10è lloc --això és companyonia, sí senyor !!-- vam enfilar cap a l'hotel a descansar. Ja tocava !!

10 hores més tard, a les 12 del migdia, tornàvem a estar a la zona de meta veient arribar els equips que portaven ja més de 24 hores lluitant per arribar i tenir la mateixa satisfacció que haviem tingut nosaltres. I les seus rostres ho reflectien ben bé. No era per menys. En definitiva, una gran festa, una gran experiència que algun dia m'agradaria repetir.

dilluns, 7 de maig del 2012

Avanç crònica Trailwalker 2012


Aquesta setmana faré una crònica més extensa. Ara haig descansar. Fer 100 Km en companyia de 3 grans amics --un d'ells el meu germà-- ha estat extraordinari. La gent d'Intermón aconsegueix que et sentis important. Del primer a l'últim participant. Vam acabar molt satisfets. Primer per haver aportat el nostre granet de sorra a una causa solidària global i, després, pel resultat que vam aconseguir. Vam trigar 15h 6m 38s per a cobrir la distància que separa Olot de Sant Feliu de Guíxols i vam acabar els 10ens de 287 equips. Top-10. Ho vam fer l'Arcadi Alibés, el Sebas Guim, el Manuel Bonastre i un servidor. Però sense la Marga, la Mònica i el Biel, un equip de suport de luxe que ens preparaven els avituallaments, hauria estat absolutament impossible aconseguir el repte.