divendres, 23 de setembre del 2016

17 anys, 5 mesos, 12 dies

  Avui l'entrada no va del córrer. O sí. Del córrer en busca dels anhels. D'aquella pressa que té la joventut per aconseguir els seus objectius i metes. Una pressa jovenil que, els que som més grans normalment observem amb una certa distància i també amb un somriure perquè ens hi veiem reflectits quan erem joves.
   Dijous, 15 de setembre del 2016. 8 del matí. Ja fa estona que sento la Mònica, la meva dona, que parla molt alt. Estic molt adormit. Sóc d'aquells que, si puc, vaig a dormir tard. No entenc perquè crida, ni amb qui parla....   De cop i volta entra al dormitori xisclant, amb el telèfon a l'orella. "El Martí Bolló ha mort...!!" M'aixeco d'un salt. "Cooom...?" només encerto a dir. "El nostre Martí ha mort, Xavi...!" diu sanglotant sense parar.....  Incredulitat. En Martí ja estava recuperat del tot del greu accident de motocicleta que va tenir al mes de febrer. Li van haver de posar una petita pròtesi a la aorta, però no era cap impediment per a què fes vida normal. I la va fer. Durant aquesta mena de pròrroga de vida que va tenir de 7 mesos va aprovar el 1r de batxillerat de manera brillant, tot i que es va perdre 3 mesos de classes. És que el Martí era brillant. En tot. I es feia estimar. Per tothom. Fill únic del Josep Miquel i l'Anna Maria. Ella és cosina germana de la meva dona. Erem, doncs, el què a casa en dèiem tiets valencians. El vam tenir a l'estiu una setmana amb nosaltres de vacances al càmping on fa 17 anys que hi anem. Fins aquest estiu, no haviem trobat el moment. El Martí, el meu fill Biel, també de 17 anys, el cosí de tots dos, l'Aleix, de 18 i el germà de l'Aleix, l'Adrià, de 15 anys, tenien una química especial. N'estic segur. Ha estat duríssim per a tots tres saber que mai més podran compartir la seva creixença, els seus anhels, la seva vida, amb el seu més que cosí, amic, Martí. Al càmping se'ls veia tant feliços. Al 2017 volien repetir la trobada, com no, entre d'altres coses perquè el Marti va estar tres dies al llit amb angines. I així la setmaneta plegats encara es va fer més curta...
   "Li feien mal les cames quan va acabar l'entrenament de futbol..." Van cridar una ambulància i cap a Bellvitge... Pràcticament no va arribar viu al quiròfan... En un tres i no res havia passat de jugar a futbol, ple de vida, de ganes de fer coses, de pensar en el futur, fins i tot ja començava a tenir clar que volia tornar a anar en moto per recuperar la independència que li donava... a morir per culpa d'una trombosi. Així. Tal qual. Tant senzill. Duríssim. Especialment pels pares, està clar. El trasbalsament ha estat, és i serà etern. Només es podrà arribar a suportar sabent que el Martí ens observa des d'allà on sigui. On amb el pas del temps tots ens hi anirem trobant. Aleshores, Martí tú ens guiaràs, perquè ja et coneixeràs la casa. El que també és segur és que, en només una setmana, allà on siguis, tothom ja et deu estimar. Si al càmping en una setmana (amb tres dies al llit) vas deixar petja, allà on siguis --que intueixo que la gent és llesta-- ja se n'hauran adonat de qui és en Martí Bolló Bordas, un noi de 17 anys, 5 mesos i 12 dies. Depèn de gent com tú la sort del món. D'aquest món i de l'altre. Mai no t'oblidarem, Martí. Com tothom que t'ha conegut i fins i tot, com molta gent que no va tenir aquesta sort. La vida era el què venia just després.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Una clàssica: el Cross de l'Ametlla de Merola

Entrant a meta  (foto: Cristina Fábregas)
  Ja són 13 cops que he corregut a l'Ametlla de Merola, al Bergadà. Un magnífic cross que ja fa 28 anys que es fa. És la cursa de l'Arcadi. El vaig córrer per primer cop al 1998. L'Ametlla de Merola és una antiga colònia tèxtil on l'Arcadi va viure els primers anys de la seva vida. I la cursa té un encant especial. L'Arcadi hi està molt a sobre. I es nota. Les meves molèsties al sacre sortosament no m'impedeixen córrer, però va quedar clar que en un cross dur --perquè ho és-- la meva velocitat queda minvada. A la sortida em vaig posar massa endavant i això em va obligar --a més, en ser els primers metres en baixada-- a anar molt més ràpid del què ara mateix puc. Bé, no vaig poder. El sacre em feia veure les estrelles. Com vaig poder vaig anar mig saltant apartant-me cap a la dreta per a no molestar. Sortosament les molèsties són només els primers metres. Després la cosa s'escalfa i puc anar tirant.  El primer 5.000 el vaig passar en 24,50. Justet per baixar dels 50 minuts. Normalment, a l'Ametlla faig el segon 5.000 més ràpid que el primer. Però ja sabia que faria el pitjor registre de sempre. I no em vaig equivocar. Vaig acabar el 49m i 46s. gairebé un minut més lent que al 2014 (48,59) i 2,29 més lent que l'any passat...! En fi... almenys vaig baixar dels 50 minuts. 19è de la categoria. Vaig avançar 9 posicions en el segon 5.000. Correcte.  Després de la cursa vam anar amb la Cris, l'Arcadi, la Fiona, els pares de la Cris, la meva dona i el meu fill petit, a la manifestació de la Diada a Berga, que era la què teniem més a prop. Gran experiència. Gran dia.
   Diumenge que vé, toca la cursa de la Mercè, i el 25 de setembre, l'última cursa abans de la Marató del Priorat: la Trail Senders Penedès de 12,5 km.  


Amb l'Arcadi, a la tarda a la Diada a Berga

dilluns, 5 de setembre del 2016

M'he retrassat...

Entrant a meta a la Cocollona
El títol d'aquesta entrada fa referència a què la setmana passada no vaig fer la crònica de la Cocollona, a Girona, que vaig córrer dissabte 27 d'agost. I avui diumenge he corregut els 10 Km del Poble Nou, a Barcelona. Demano disculpes pel retard. Parlaré de les dues curses. A la Cocollona normalment faig l'última cursa de l'estiu, ja que és l'últim dissabte d'agost. Era la quarta edició d'aquesta cursa nocturna que té com atractiu principal que passa la primera part pel casc antic gironí i la segona pel parc de la Devesa. Com que la cursa comença  ales 10 de la nit, has d'anar amb frontal perquè hi ha llocs on no hi ha la més mínima llum. Ja fa temps que arrossego molèsties al sacre, però mentre no les supero vaig tirant amb la crema escalfadora W2W que m'ajuda a enganyar el dolor. Ara ja tinc les plantilles noves i, a mesura que m'hi vagi adaptant, confio en oblidar aquestes molèsties. 
Esperant la sortida al Poble Nou (Foto: A. Oviedo)
   La cursa va ser com sempre. He corregut les 4 edicions que s'han fet fins ara. Surto endarrerit i així vaig passant corredors. Al 2015 vaig fer 45m 46s. Objectiu: millorar. No ho vaig aconseguir: 46m 21s. El consol és que el registre va ser millor que el de fa 2 anys (46m 45s). Qui no es consola és perquè no vol...
   I avui diumenge he estrenat cursa. Els 10 Km del Poble Nou. Pensava que l'havia fet alguna vegada anys endarrera, però no. Crema escalfadora i a córrer, si bé abans ha calgut esperar 45 minuts perquè, segons que ha explicat l'organització, les ambulàncies s'han presentat tard i sense el metge preceptiu. Ha calgut esperar-lo. El retard ens ha fet córrer amb més calor. A poc de la sortida m'he pogut enganxar a les llebres de 45m. M'ha sorprès que les seguia sense excessius problemes. Al voltant del km 2, però, les llebres se m'han començat a escapar. Pensava que la podria atrapar, però m'ha estat impossible. S'han posat a córrer crec que un pelet massa ràpid. Havien anat massa lentres al començament i estaven recuperant el terreny perdut.  Després he vist per la xarxa que havien acabat en 44,32, per tant sí, han anat rapidet. Bé. Com que se m'escapaven i cada cop les tenia més lluny, m'he centrat en un nou objectiu: mirar de baixar dels 46m. No era fàcil. La calor apretava. He serrat els dents, però ni així. Avui no era el dia, estava clar. Finalment he acabat en 46m 54s, justet per sota dels 47 minuts. No és per tirar coets, però després he vist que el GPS em marcava 10,21Km i si li faig cas, la cosa millora una miqueta...
   Molt bé l'avituallament al final de la cursa amb botifarra, gelat, iogur, i aigua. Perfecte ! Aviam si l'any que ve hi torno.

Amb en Ramon Beltra i el mític Domingo Catalán !